A Salvoret Peris Pascual, el Sastre, el Rull, "m'auelo"
Avui, en memòria d'allò que va poder ser i no van deixar que fos, vull deixar un poema i dues reflexions:
Tu famosa, tu mínima impotencia
desparramar intento
sin detener el paso ni un instante.
Para lo tal, me apeo en mi paciencia,
pulso un acordeón llorón de viento
y socarrón de voz, y ya es bastante.
Tu cornicabreada decrepitud purgente
exige estos reparos de escritura,
y con ellos ayudo a someterse,
no al manicomio, al tonticomio oscuro
que tu idiotez, sin mezcla de locura,
pide hasta que la muerte
venga a sacar tu vida de este apuro.
Llevas el corazón con cuello duro,
residuo de una momia milenaria,
concurso de idiotas,
que necesitas la alabanza diaria,
y descosido en la alabanza explotas.
Cocodrilito pequeñito, ñito,
lagartija de astucia,
mezquina, subterránea, con el rabo marchito,
y la mirada alcantarilla sucia.
Tarántula diabética y escuálida,
forúnculo político y gramático,
repúblico de triste mierda inválida,
oráculo, sarcófago enigmático.
Demócrata de dientes para fuera,
altares solicita tu zapato.
No hagas más reflexiones de topo y madriguera
en tu conejeril rincón de mentecato.
Humo soberbio, sapo que te hinches
cuando oyes un piropo:
disuélvete en berrinches,
resuélvete, desaparece, topo.
España no precisa
tu vaciedad de calabaza neta,
tu mezquindad que duele y que da risa,
tu vejez inconcreta,
venenosa, indecisa.
No te toca la sangre de los trabajadores,
sus muertes no salpican tu chaleco,
no te duelen sus ansias ni su lucha:
tu tiniebla trafica con sus puros fulgores,
su clamor no halla en ti ni voz ni eco,
tu vanidad su mismo ruido escucha
como un sótano seco.
Hay ojos que derraman raíces amorosas,
sobre tus ojos tienes
uñas que a hacerse dueñas de las cosas
avanzan por tus sienes.
Necesitan incienso e incensario
tu secundaria vida,
tu corazón de espino secundario,
tu soberbia de zarza consumida.
Sobre tu pedestal o tu peana,
monumento de oficio,
cuando tu salvación está cercana
quieres llevar un pueblo al precipicio.
Te rebuznó en el parto tu madre, y más valiera
a España que jamás te rebuznara
con esa cara de escobilla fiera,
de vieja zorra avara.
No llevarás mi pueblo a la derrota,
dictador fracasado, rey confuso,
y caerás por la punta de una bota
sobre tus flacos días puesta en uso.
Miguel Hernández. 28 de febrero de 1937, en Valencia.
I les dues reflexions:
L'Estat és <zb:break>aconfessional, s'elimina la financiació estatal del cler, s'introdueix el matrimoni civil i el divorç i es prohibeix l"exercici de l"ensenyament a les ordres religioses: Constitució de 1931. Els bisbes sentien "el duro ultraje a los derechos divinos de la Iglesia" i rebutjaven "las escuelas acatólicas, neutras o mixtas" (us sona?).
A l"escola s"hauria de fomentar el respecte cap al ser humà, la tolerància activa amb les conviccions dels altres, confiança en la raó i en el diàleg, humilitat científica, austeritat material, un cert sentit de solidaritat i lleialtat, seriositat i poca cosa més. Hem de confiar en que siga l"individu qui, amb la seua llibertat, assolesca un cos de veritats, fins i tot de creences, per tal que afirme la veritat només perquè i en quant la coneix i no perquè altre la conega. Per tot això, pensem que l"ensenyament racional i veritablement científic és incompatible amb l"ensenyament religiós i amb qualsevol tipus de condicionant. Les conviccions religioses i les conviccions morals, pel seu caràcter particular, pertoquen únicament als seus fidels o seguidors. En coherència, l"única ètica acceptable en el sistema educatiu seria la que és comú a tots: la fonamentada en la noció de ciutadà, que permet la convivència en l"àmbit de la societat civil de no creients i de creients de les diferents confessions, en plenes condicions d"igualtat per a accedir al gaudi dels drets fonamentals. Utopies? No, principis de la Institución Libre de enseñanza, contemporània de la República.
Perquè principis com aquests no s'obliden i perquè les il·lusions d'aquells que van morir, patir presó o exili, tot defensant-los, no caiguen en la negra boca de l'oblit, us convide a visitar aquesta pàgina i llegir (i signar si així us sembla bé) el manifest per la memòria que s'hi inclou.
Salus et respublica.
[P.S. Com a broma macabra, aquests dies, que hauríem d'aprofitar per reflexionar sobre assumptes com els que hem ressenyat, ens veiem obligats a deixar lliures els carrers -amb el que costa trobar aparcament- per tal que, a un país aconfessional, una confessió puga passejar les seues senyes d'identitat i els seus tòtems; hem de suportar un munt de ritus religiosos a través de les televisions públiques -només avui: processó des de Crevillent (dues transmissions), processó des d'Alzira, la Nostra Passió, La gran història de Juan Pablo II, De Cerca: monseñor Cañizares, Triduo Sacro, Vigilia Pascual-; hem d'aguantar que algun infiltrat dels legionaris de Crist al Ministeri d'Hisenda ens envie els borradors de l'IRPF amb la casella de donatius a l'Església marcada... No ens ha d'estranyar, doncs, que les homilies de l'arquebisbe Gasco semblen el programa del partit que governa al País Valencià: recordem que el nostre President és el primer que va jurar el càrrec sobre la Bíblia -només per això a mí ja no em representa-, impulsa la creació de la Universitat Catòlica de València, ha concedit una emissora de televisió autonòmica a la COPE, dedica el 85% del pressupost destinat a recuperar patrimoni als bens eclesiàstics, etc. etc. Ironies de la vida]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada