Narcís i Eco

Eco era una nimfa dels boscos, xerrameca i alegra. Amb les seves llargues converses distreia a Hera, dona de Zeus, i aquests eren els moments que Zeus aprofitava per passar l’estona amb altres dones. Hera es va enfadar molt amb Zeus quan ho va descobrir, i va castigar a Eco amb no poder parlar, només podia repetir el final de les frases que escoltava. Eco avergonyida, va abandonar els boscos i es va amagar dins una cova a la vora d’un rierol.

Per la seva part, Narcís era noi preciós. Quan va néixer, l’endeví Tiresies va predir que si Narcís veia la seva imatge en un mirall seria la seva perdició, i així la seva mare va evitar sempre els miralls i altres objectes on es podia reflectir.

Narcís va créixer sense ser conscient de la seva bellesa. Passejava llargues estones sol i un dia va arribar a la cova on vivia Eco. La nimfa el va veure i es va enamorar però no s’atrevia a acostar-se i parlar amb ell.
A Narcís li va agradar molt aquella ruta i la va repetir molts dies. Eco l’esperava i el perseguia a distància fins que in dia en trepitjar una branqueta Narcís la va veure i li va demanar:
- Què fas aquí? Per què em segueixes?
- Aquí... em persegueixes... – ve ser la única cosa que Eco va poder dir.

Eco va demanar ajuda als animals que li van explicar a Narcís que Eco l’estimava i que estava enamorada d’ell. Narcís se’n va riure d’ella i Eco va marxar a la seva cova de on no va sortir mai més. Diuen que estava tant trista que va arribar a convertir-se en pedra.

Nemesis, deessa grega que ho va veure tot, va decidir castigar a Narcís, i en una de les passejades va fer que Narcís tingués molta set. Aquest va decidir anar a veure aigua al rierol on va conèixer a Eco. En el moment de beure, Narcís va veure la seva imatge reflectida a l’aigua i es va enamorar. Diuen que de tant enamorat que estava es va voler unir amb la imatge i es va ofegar a l’aigua. De la seva mort va sorgir una nova flor anomenada Narcís, que creix sobre les aigües dels rius.