URTICÀRIA LINGÜÍSTICA

Existeix a aquest país un adjectiu, exactament gentilici, que produeix urticària en certes persones. Crec que és un fenòmen totalment endogàmic, atés que no l´he trobat en massa llocs. Aquesta paraula és català i derivats. D´altra banda, és un mot que fa vendre periòdics i assolir vots, ja que qui explota aquesta mena de picor sap que com més es parle més se´n vol sentir parlar, i així el cercle es tanca.

Fóra desitjable trobar un antídot per a aquesta malaltia, per tal com enverina la convivència i es perden energies que ben bé caldria orientar cap altres temes de més importància. I eixe antídot existeix: suprimim de bon començament el terme que fa convertir normalíssimes persones en veritables feres ferotges. D´ara endavant la paraula català referida a un idioma desapareix i la canviem per romansí (ací cadascú pot posar el nom que li vinga en gana, sempre que no mencione la paraula-ortiga: calenquí, matacià, callorcià, vataquí, vallorlà, malenlà, ibèric mediterrani...), i els territoris que parlen alguna variant passen a ser Països Romansins.

Així, la variant parlada al nord d´aquests països s´anomenarà romansí oriental, la que es parla al sud romansí occidental, l´emprada a les Balears romansí illenc i així succesivament.

D´aquesta manera tan senzilla qui es dedica actualment a fer pamflets provincians i els mil i un cabinistes plens de fel podrien fer tranquil·lament periodisme (sempre i quan en vengueren tants, de periòdics) i els polítics a fer política sense dependre dels picats d´icterícia.

A bajanades com les anteriors porta el fet de viure a un territori, país, antic regne o jo que sé què, on la situació arriba a aitals punts d´absurditat que un valencianoparlant pot ser jutjat per algú que no conega la llengua emprada, que les forces de (la nostra) seguretat poden obviar el coneixement d´una de les dues llengües oficials del país on actuen,que els nostres fills no són atesos amb el mateix grau de competència lingüística per part dels docents, que un professor sembla incompetent si no sap escriure en espanyol però és simplement graciós si fa el mateix en valencià, que el funcionari per antonomàsia, el president, no domina una de les dues llengües oficials del territori que governa (¿) (amb quina barra pot exigir als seus funcionaris que la dominen? Algú se l´imagina suggerint al rei que no estaria malament que parlés en valencià quan ens visita?), que dels tres periòdics de major tirada a terra nostra, l´un no publicaria directament aquest escrit per catalanista, l´altre el faria apareixer però al costat d´uns altres farcits de faltes d´ortografia, i el tercer el donaria a la llum pública imperfectament traduït a l´espanyol, que un canal de televisió creat, entre d´altres coses, per potenciar l´ús del valencià, el degrada, que les ajudes al llibre en valencià siguen menors que al llibre en espanyol (se suposa que aquest té molt més perill de desaparició), que a la sala de cinema més propera a ma casa no es presenta cap film en valencià, que la gent que més brama contra la unitat de la llengua no la parle ni tan sols en la intimitat, que un expert en brotxes o un gran físic fan de filòlegs i tenen ressò, que una acadèmia encarregada per vetlar pel valencià no té majoria qualificada de lingüistes, que les editorials de llibres de text es troben amenaçades si empren determinades veritats científiques, que el professorat té vetat fer ús de la seua llibertat de càtedra i de les mateixes veritats esmentades abans, etc. etc.

És, doncs, bastant evident que una situació així només pot portar a l´esquizofrènia més absoluta i fer que la gent es dedique a reflexionar sobre les bajanades que apareixen als primers paràgrafs d´aquest escrit. I, pel que sembla, anem a més... MÉEEEEES?