L'accident d'Ícar.

Dèdal, un prestigiós arquitecte atenés que era alhora inventor, escultor i constructor, va tenir un fill, Ícar. A Creta, baix les ordres del rei Minos, va construir un artefacte que li havia demanat Pasífae, esposa del rei, per a poder tindre relacions amb un bou molt bell. De la unió de Pasífae i el bau va nàixer el minotaure. Més tard, l’inventor va haver de dissenyar el laberint, per tal de recloure el mostre antropòfag, meitat home, meitat bou. El rei Minos, va decidir castigar Dèdal, i el va tancar amb el seu fill Ícar al laberint. Però l’inventor va idear la manera d’escapar volant: va construir unes ales amb plomes d’au unides amb cera. Dèdal va advertir el seu fill que no havia de volar ni massa baix, perquè la humitat del mar impediria el vol, ni massa alt, perquè la calor del Sol fondria la cera. Però Ícar, embriagat per la llibertat que li permetia volar, es va acostar massa al Sol, la cera es va fondre, les ales es van desfer i va caure al mar. Dèdal va aconseguir salvar-se i, després d’enterrar el seu fill en una illa, que va rebre el nom d’Icària, va viure a Sicília fins que va morir.

El mite de Dèdal i Ícar està present en molt àmbits:

- Hi ha construccions en forma de laberint que han rebut el nom del seu inventor, com el laberint de Creta.

- El mite es també una advertència en aquells que desafien les lleis de la naturalesa.

- En el món de la aviació. No sols hi ha avions Icaro, sinó que també els paracaigudes reben el nom de Ícar.

- Ja a l’edat mitjana, autors com Chaucer i Boccaccio relaten la aventura de Dèdal.

- El tràgic destí de Ícar ha servit d’inspiració per a pintures com les de Pieter Bruegel, Matisse, Marc Chagall o Picasso, i també a les escultures d’Antonio Canova i de Rodin.

- Es tracta la figura d’Ícar en el drama Icarus (1927), de l’autor italià De Bosis i L’ascens de l’F6 (1936) d’Auden i Ishewood.

- Ha sigut el tema central de l’assaig de Russell, Ícar o el futur de la ciència, sobre els perills de l’ús i l’abús de la tecnologia.

- Apareix com a personatge secundari en la sèrie de dibuixos animats de Disney Hèrcules, que ja he comentat en aquest Blog. Ademés, hi ha un capítol dedicat al mite del laberint.

Podem dir, que l’accident d’aviació d’Ícar ha arribat lluny.

Medusa, l'única mortal de les tres Gorgones.

Medusa era una de les tres Gorgones, l'única mortal. Les tres Gorgones (Esteno, Euríale i Medusa) eren filles de dues divinitats marines, Forcis i Ceto. El seu aspecte era terrible: del cap li creixien serps en comptes de cabell i el seu cos estava recobert d'escates de drac. A més, Medusa i les altres Gorgones, en el seu somriure lluïen un parell d'afilats ullals de senglar; les seves mans eren de bronze i les seves dos ales d'or, el que no els impedia utilitzar-les per volar. I si miraven directament a algú als ulls, al moment el deixaven petrificat. Medusa i les seves germanes vivien a l'extrem d'Occident, a prop del regne dels morts, i no hi havia mortal ni divinitat que no les tingués por.

Altra llegenda diu que la bellesa de Medusa era tan gran que va arribar a enamorar a Posidó, que va decidir seduir-la (o violar-la), al temple d'Atenea. La ira de la Deessa va ser tan gran en assabentar-se del que havia succeït en el seu temple, que va castigar Medusa, que va passar a ser igual a les seves dues germanes, Esteno i Euríale. Ambdues eren simples monstres malvats, amb mans

metàl·liques, ullals esmolats, i uns ulls que emetien una llum tal que qui els mirava directament, quedava petrificat. No contenta amb el càstig, Afrodita es va veure gelosa de la bella cabellera que tenia Medusa, raó per la qual dins el càstig es va fer que en lloc de cabells tingués serps. D'aquella trobada fortuïta que hi va haver entre Posidó i Medusa, va sorgir un embaràs, el que no va fer més que incrementar el rancor d'Atenea, que ordena a Perseu que mati a Medusa.

Perseu, en la seva missió, va haver de fer servir unes sandàlies alades que li havia proporcionat Hermes. Aquesta protecció addicional li prevenia de la mirada de Medusa, així com un escut molt brillant, de manera que si arribava a mirar, pogués rebutjarl'atac de la llum letal dels seus ulls. Per sort, no va tenir necessitat d'usar-lo, ja que va esperar que Medusa es dormís al seu cau. Perseu, volant amb les seves sandàlies, va aconseguir situar-se per sobre de Medusa tallant-li el cap en un sol acte. Amb aquest tall, van sortir els seus fills, Pegaso i el gegant Crisaor. El cap de Medusa va ser per Atenea, que el va utilitzar com a escut en totes les seves batalles...

Medusa apareix en moltes pintures, i també surt en una pel·lícula que vaig veure fa poc: Persy Jackson y el ladron del rayo. En la pel·lícula se la representa com una dona guapa, que té serps per cabells. A casa té un jardí amb estàtues que abans eren persones

o animals i els protagonistes hi van per buscar alguna cosa (ara no recordo el què). La maten, tallant-li el cap. Que guarden en el frigorífic.