Segons la mitologia grega, Faetont o Faetó fou un heroi, fill d'Hèlios i de Clímene.
Quan va descobrir qui era el su pare, el noi va acudir a Hèlios, déu del sol, perquè, si de debò era el seu pare, li concedís un do. El déu va fer el jurament solemne que així seria, i el jove li demanà que el deixés conduir per un dia el carro del sol. Hèlios no el va poder dissuadir, i així hagué de permetre que al matí següent Faetont conduís el seu carro. Però, quan els cavalls s'adonaren que no duien l'auriga habitual, es van desbocar i sortiren de la ruta, i el jove no sabia com dominar-los. Els tombs de l'astre amunt i avall van causar grans trasbalsos al cel i a la terra, on van proliferar els incendis, fins que Zeus va fulminar Faetont amb els seus llamps abans que quedés destruït tot l'univers. Algunes conseqüències d'aquest viatge són la diversitat de temperatures i vegetació terrestres i el color negre de les races africanes "cremades" per Faetont.
El seu cos va caure al riu Erídan, on fou enterrat per les nimfes (encara que es salva en una altra versió de la història).
El mite serveix per explicar també el fenomen de les estrelles o cossos celestes que semblen caure a la Terra, igual que Faetont va caure del carro solar. Una estrella caiguda seria llavors per causa de l'orgull, mite recurrent en diverses cultures, inclosa la cristiana (amb els dimonis caiguts, especialment Llucifer).
La llegenda de Faetont ha estat àmpliament representada en:
- Un dibuix de Miquel Àngel del 1533.
- Romeo i Julieta, 1595, de Shakespeare.
- La caiguda de Faetont (1604/5), una pintura de Rubens.
- La Fàbula de Faetón (1629), del comte de Villamediana.
- El hijo del Sol, Faetón (1661), obra de Calderón de la Barca.
- Les òperes de Lully i de Scarlatti, titulades Faetont (1663 i 1685).
- El poema simfònic Faetont (1873), de Camille Saint-Saëns.
- Sis metamorfosis segons Ovidi (1873), de B. Britten.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada